Pla de Drets Culturals: del paper a l’acció

El passat 8 de juliol, el Ministeri de Cultura va presentar el nou Pla de Drets Culturals. Es tracta d'un anunci àmpliament esperat. Si més no, ja feia temps que s'evidenciava la necessitat d’un canvi d’enfocament pel que fa a les polítiques culturals – la pandèmia ens ho va acabar de demostrar. I, francament, hem rebut la notícia amb alegria: per fi veiem reconegudes per l’administració pública algunes idees que fa anys que s'han anat perfilant des del sector. Del Pla se’n desprenen dos motius centrals: d’una banda, la necessitat d’adoptar una perspectiva que entengui la cultura com un dret fonamental, no pas únicament com un bé de consum; de l’altra, el reconeixement del potencial transformador de la cultura i de la seva utilitat per abordar els reptes a què ens enfrontem com a societat.

Quan fa nou anys vaig assolir la direcció de la Fundació Carulla, érem pocs els que ens miràvem la cultura com un veritable motor de canvi social, com una eina per cohesionar la societat i resoldre els reptes que ens envolten. Evidentment, no tota la cultura ha de ser transformadora, però en les emocions que se’ns remouen davant qualsevol fet cultural hi ha l’espurna que pot impulsar canvis socials efectius; i aquesta espurna s’ha de cuidar.

El Pla de Drets Culturals del Ministeri obre un nou paradigma i fa que el caràcter transformador de la cultura passi de ser una idea perifèrica – i conceptualment poc definida– a situar-se al bell mig de la discussió. Ara bé, és crucial que aquestes qüestions no es quedin en l’esfera del discurs i que s’apliquin correctament i de forma concreta. Atès l’actual estat del sector cultural, tal transformació és tan necessària com urgent.

Les persones, al centre de la cultura

Fins ara, l’aproximació mercantil a la cultura ha concentrat i centralitzat els recursos del sector i, conseqüentment, la manera com la població interactua amb aquest teixit. El gruix de l'oferta la conformen produccions d’escala massiva, la pervivència de les quals a l’imaginari col·lectiu no sol anar molt més enllà del consum. Els productes culturals són – valgui la redundància– productes, no pas xarxes per teixir relacions socials i simbòliques, que és com realment s’entén la cultura des d'una perspectiva antropològica. A tot plegat se li sumen diverses barreres d’accés que fan que aquest dret fonamental sigui, a la pràctica, el privilegi d’uns pocs.

En aquest context, els equipaments i les pràctiques culturals ja no poden esquivar fer-se certes preguntes. Omplir la platea ja no és l'única manera de mesurar l’èxit; el consum cultural no pot continuar sent passiu. Per garantir plenament els drets culturals, la ciutadania ha de participar de forma activa, tant pel que fa a la producció com a la presa de decisions. Les persones s’han de situar al centre de la cultura.

El potencial transformador de la cultura només brilla si la persona se situa al centre de l’acció

Aquest és un dels principals aprenentatges que hem assolit: el potencial transformador de la cultura només brilla si la persona se situa al centre de l’acció. Desdibuixar les fronteres entre productors i consumidors desplega un espai de creació riquíssim, on les particularitats de cadascú i del territori s’integren totalment a l’experiència. Sens dubte, aquesta aproximació trenca les dinàmiques de gran part del sector. Però potser és precisament així com podem repensar la cultura – i els futurs– que volem. En les noves preguntes també hi trobem noves maneres per explicar-nos.

Del pla a l’acció: un pas estratègic

El Pla de Drets Culturals és una gran notícia, però tan sols és una primera passa. A Catalunya ja fa uns mesos que també treballem per avançar en aquest mateix sentit. Amb un avantprojecte de llei de drets culturals i amb una taula d’interlocució a l’horitzó, ens estem movent pel que considerem que és un dels pilars per mantenir la salut democràtica. Tanmateix, i insisteixo, cal assegurar-se que aquestes idees rebin el suport necessari, tant a nivell públic com privat, perquè es puguin desenvolupar correctament.

La nova llei ha d’estar dotada d’un pressupost adequat i d’un bon pla de desplegament en coordinació amb el tercer sector cultural. Ara que disposem d’un marc estratègic a escala estatal, tenim la responsabilitat de crear les estructures que sostinguin aquest impuls en el temps. El nou Pla no pot quedar en paper mullat. Cal que tots junts treballem perquè, en definitiva, la cultura no només sigui per a tothom, sinó DE tothom.