Te deix, amor, Carme Riera

Hauríem de començar pel començament, potser, un cop més, el del conte que dona títol al llibre amb què per a Carme Riera (Palma, 1948) van començar tantes coses: “Des d’aquí, des de la meva finestra, no puc veure la mar”. És l’inici de Te deix, amor, la mar com a penyora, però des de l’hotel Nixe Palace de Cala Major, a Palma, on ens ha convocat l’escriptora, a tocar de casa seva, sí que es veu el mar, entre tempesta passada i tempesta anunciada. Riera celebra els 50 anys de la publicació amb una edició especial en català, a Edicions 62, i per primer cop l’ha traduït ella mateixa al castellà (Te dejo, amor, en prenda el mar, a Alfaguara).

L’efemèride es completa amb Gràcies (Edicions 62/Alfaguara), “perquè no seríem aquí si no hi hagués gent que des del principi m’ha llegit, i tenia la necessitat d’agrair-ho amb aquest llibret que no és res de l’altre món, que vol explicar coses amb un to planer, records i retalls, però no unes memòries serioses, que potser arribaran algun dia”, assegura, tot i que insisteix que no hi està treballant, com sí que té al cap una distopia sobre els turistes a Mallorca. Davant de l’hotel un cartell il·lumina: “Abierto todos los días ofertas bebidas alcohólicas”. La seva Mallorca, que tant ha retratat, és la seva arcàdia. No en queda gaire res.

Lee también

Dues exposicions commemoraran també el cinquantenari de l’obra a partir del 19 de setembre, en què s’hi celebra la Nit d’Art. D’una banda, fins al 23 de gener del 2026 es podrà visitar a a l’Arxiu del Regne de Mallorca la mostra Carme Riera, l’amor, la mar, comissariada per Lucía Garau i Bàrbara Galmés i disenyada per Antoni Garau, que intentarà il·lustrar l’entorn de l’obra: com va començar a llegir i escriure, els seus amics i mestres, els llibres que la van influir o la música, cinema i teatre de l’època. D’altra banda, al Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears es presentarà la instal·lació de l’artista visual Pep Llambías Vessant Amor, en col·laboració amb la mateixa escriptora i comissariada per Montse Torras, que transforma la sala d’exposicions en un espai de diàleg entre literatura i art contemporani, amb una instal·lació que juga amb les paraules, els silencis, els miralls, la nostàlgia, el color blau, l’amor i la mort

Riera repassa la trajectòria i recorda els inicis, quan li va ensenyar els seus contes a l’enyorat Guillem Frontera i li va aconsellar que els portés a l’editorial Laia. Ho va fer el febrer del 1975, pensant que si no els rebutjaven trigarien mesos a dir-n’hi res: per sorpresa seva, el dia de Sant Jordi ja era pacient a la Rambla, on només en va aconseguir vendre un. De boca en boca fa via i se’n fan més de 40 edicions, i fins ara. Quin era el secret? L’autora no ho sap, però “mentre el rellegia pensava que hi havia molta intensitat en el text, i potser també hi va tenir a veure que parlés de l’amor entre dones, que era com si no existís i crec que és la primera vegada que es feia en català, d’una manera oberta, i que transmet una emoció molt juvenil i fresca. Però no havia anat a cap escola d’escriptura, esclar, només havia llegit”. Curiosament, no es va fer gaire esment que una noia de quinze anys s’emboliqués amb la seva professora... “És cert, i mira que això ha passat sempre, jo mateixa em vaig casar amb un professor meu...”.

“Pere Gimferrer em feia classes de literatura i Joan Vinyoli em demanava que baixés al bar”

De fet, com explica al nou llibre, la lectura li va costar molt –“les monges van dir que potser era retardada”–, i se’n va sortir amb la poesia: “El pare em va llegir la Sonatina de Rubén Darío, i em va agradar tant que la volia rellegir”. Després van venir les cartes que enviava a les amigues durant unes llargues angines, i així va arrencar. Sense capelletes ni escola, però amb alguns amics, això sí. “Sempre he anat bastant per lliure, però a Barcelona, mentre estudio la carrera, em vaig fer molt amiga d’Ana María Moix i Pere Gimferrer, que em venia a buscar totes les tardes al col·legi major en un taxi i em portava a una cafeteria i m’explicava literatura, com classes particulars, i vaig aprendre moltíssim”. Una altra època freqüentava el poeta Joan Vinyoli, que era veí seu: “Em trucava i em deia: ‘Baixa al bar, que estic molt trist’. Era un home encantador”.

La seva literatura toca sovint la identitat, una qüestió marcada perquè és una mallorquina que viu a Barcelona, una escriptora en català que dona classes de literatura en castellà, i a més és membre –la vicepresidenta– de la Reial Acadèmia Espanyola: “Per a molts espanyols soc catalana, i per a molts catalans soc espanyola. Com que no soc indepe, alguns fins i tot m’han enviat cartes en què diuen que no em llegiran més. Això em va empipar, perquè tinc amics de tota mena i la ideologia em sembla una bestiesa enorme, a mi m’interessen les persones. Potser no soc prou abrandada, però de qui és el català? És nostre, dels indepes i dels que no ho som”. “Però no es viu malament, a la frontera. A vegades reps un tret perdut d’uns o dels altres, però tinc el luxe enorme de tenir dues llengües i les defensaré aferrissadament, l’una i l’altra”, insisteix, i això que ella sempre escriu en català des que va tenir Aina Moll de professora: “Li tenia devoció, i si no hagués estat per ella potser escriuria en castellà, cosa que li hauria encantat, sempre m’ho deia, a Carmen Balcells, que també ha estat molt important i per això vaig escriure’n la biografia”.